Els “intel·lectuals” tenen, generalment, una actitud molt distant i displicent sobre el món de la comunicació i de la cultura mediàtica i tendeixen a mirar amb menyspreu la programació televisiva.  Aquesta actitud en certs casos és comprensible atesa la poca qualitat i l’escassa dignitat moral de certs programes. Tanmateix, la noció de teleporqueria --com vostè em demana-- expressa clarament un rebuig visceral envers determinats programes, però ens diu molt poca cosa sobre la televisió actual.  El problema d’aquesta noció és que tothom sap que vol dir i, és capaç de posar exemples, però ningú no es capaç de definir-ho amb precisió. No es tracta, doncs, d’una noció científica. Són nocions de sentit comú que tenen com a finalitat estigmatitzar determinats continguts televisius i, sobretot, determinats televidents.

En el darrer article “De la cultura popular tradicional a la cultura de masses” que ha publicat en el nº1 de la revista Cultura, editada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, vostè sosté que hi ha una continuïtat històrica entre les formes de “cultura popular tradicionals” i les noves formes de “cultura mediàtica” i, fins i tot, de la cibercultura. Com justifica aquesta continuïtat?

Efectivament, es tracta d’un tesi molt agosarada. El que jo defenso que és que els mitjans de comunicació i les “industries culturals”, tenen un pes decisiu en la configuració de les formes de cultura popular de finals de segle XX i segle XXI. Com afirma el Dr. Albert Sáez: “la televisió és la principal fabrica de relats de la cultura popular contemporània”. Con defensa John B. Thompson, els mitjans de comunicació han tingut un paper cabdal en la configuració de les societats modernes (i postmodernes). No podem entendre la societat, la política i la cultura contemporània sense tenir en compte el rol dels mass media. En aquest sentit ,crec que no serveix de gaire la critica fàcil i sistemàtica als mitjans de comunicació social. Per exemple, alguns autors contraposen televisió i democràcia, con si ens trobéssim davant de dos termes diferents i irreconciliables. Jo crec, en canvi, que per aprofundir en la democràcia s’ha de potenciar la visibilitat de la vida política a través dels mitjans de comunicació.

Tenint en compte que vostè fa molt anys que investiga la relació entre mitjans de comunicació i violència. Quin tipus de responsabilitat li atribueix vostè als mitjans de comunicació respecte aquest tema?

Aquesta és una pregunta molt difícil de contestar atès que es tracta d’una realitat molt complexa. Hi ha molts factors que incideixen en la violència present en el món actual. Sovint la violència (que veiem mitjançant les pantalles de televisió) té un origen estructural difícil de modificar. Si que és cert que els mitjans de comunicació, especialment la televisió, tenen un paper cabdal en la configuració de l’imaginari col·lectiu de les societats avançades. En aquest sentit, tenen un pes decisiu en la socialització dels infants. La responsabilitat dels professionals de la comunicació és indiscutible. Tanmateix, hi ha d’altres factors importants que tenen incidència en els conflictes i la violència del món actual. No podem convertir la televisió en un boc expiatori, com si aquesta estigues en l’origen de tots els nostres mals.

Vostè dirigeix actualment  un projecte de recerca titulat “Infància, Violència i Televisió. Els espais informatius i els imaginaris de la violència en els nens i adolescents”. Pot explicar en poques paraules l’objecte de la seva recerca?

Nosaltres hem creat una xarxa de recerca formada per 14 investigadors de l’Estat espanyol en la qual intervenen alguns dels millors experts a Espanya sobre el tema. L’estudi durarà tres anys. Concretament volem conèixer la lectura i la interpretació que els infants, entre els 7 i els 12 anys, fan de les escenes de violència presents en els programes informatius de televisió. No sabem encara com la televisió contribueix a configurar una determinada percepció del món. Encara és prematur, però aviat ja podrem presentar públicament els principals resultats de l’estudi.

El professor Busquet ha escrit, entre d'altre obres, El sublim i el vulgar: els intel·lectuals i la cultura de masses (1998); Els escenaris de la cultura. Formes simbòliques i públics a l’era digital (2005); La cultura (2006). És coautor també de: La cultura catalana: el sagrat i el profà (1996); i Benvinguts al Club de la SIDA i altres rumors d’actualitat (2002). Ha coordinat els llibres: La violència en la mirada. L’anàlisi de la violència a la televisió (2001); La recerca en comunicació. Què s’ha de saber? Quins passos s’han de seguir (2006). El seu últim llibre és Lo sublime y lo vulgar. La "cultura de masas" o la pervivencia de un mito, UOC edicions.