Al segle XIX, Marx afirmava que mentre els canvis econòmics i tecnològics eren (o podien ser) relativament ràpids, els canvis culturals eren molts més lents i anaven a remolc dels canvis estructurals. No estem segurs que avui les coses siguin així. Les mutacions històriques són tan intenses que, en l’espai d’una generació (només quinze anys), el món s’ha vist notablement trasbalsat. Més que un canvi en el sistema de valors o en les bases del model socioeconòmic (atès que aquest és bàsicament el mateix), el que s’ha esdevingut és una acceleració, sense precedents, dels processos històrics. Podem assenyalar, per exemple, la inserció general de les dones en el món del treball productiu, l’extensió de l’educació formal a través de l’escola obligatòria, etc. Certament, els canvis han estat notables i sovint no som conscients del seu abast històric i de les seves implicacions per a la vida diària. Tot plegat en un món en què els ritmes de treball s’han intensificat.

L’acceleració dels ritmes de vida té profundes implicacions culturals i una gran repercussió en el món educatiu. Darrerament, hem assistit a una certa crisi dels models socials i educatius i a una situació de desconcert de molts pares. Les causes d’aquest desconcert són múltiples i no són fàcils de diagnosticar. Un dels inconvenients més importants és la poca disponibilitat de temps i la forta tensió laboral que pateixen molts pares que sovint tenen dificultats per conciliar la vida laboral i la vida familiar i disposen de poc temps (i poca tranquil·litat) per als fills. Tal vegada alguns adults senten la temptació de dimitir de la seva responsabilitat educativa. Segurament, un dels canvis més significatius és l’alteració d’un dels supòsits bàsics de tot procés educatiu. Fins ara tots els processos educatius partien d’una premissa bàsica: la transmissió de coneixements, hàbits i pautes de comportament de pares a fills. Aquesta lògica ha permès una certa estabilitat social i una continuïtat històrica de les formes culturals a través de les generacions.

A partir de la segona meitat del segle XX observem una inversió d’aquests principis. Per exemple, amb la irrupció de les cultures juvenils dels anys seixanta i setanta, els joves s’emancipen dels models culturals heretats i elaboren les seves pròpies formes en contraposició als valors dels seus pares. D’altra banda, en un estudi recent dut a terme pel grup de recerca Violència i Comunicació de la FCCB sobre Infància, violència i comunicació es constata que la “cultura audiovisual” dels infants i preadolescents és notablement superior a la dels seus pares. Hem assistit a un profund canvi del model televisiu amb la proliferació de nous canals i el naixement de nous formats o gèneres televisius: hi ha una nova manera de “fer” i una nova manera de “mirar” la televisió. El bagatge televisiu dels pares és del tot insuficient per orientar la tria que fan els fills i dificulta, òbviament, el seu guiatge cultural. La situació s’agreuja, encara més, amb les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Només en l’interval de quinze o vint anys, la revolució informàtica i de la telefonia mòbil han comportat un canvi radical en les possibilitats de creació, difusió i participació cultural dels joves i adolescents. Tot plegat genera preocupació o desconcert, sobretot als adults que desconeixen les possibilitats d’aquests invents i tenen dificultats per “controlar- ne” l’ús que en fan els fills. La bretxa cultural és tan gran que alguns dels pares veuen amb por i reserva els usos que els seus fills fan de l’ordinador personal, Internet i els videojocs. És comprensible la perplexitat de molts adults davant d’aquesta situació, però no poden dimitir ni abdicar del seu paper d’educadors. Creiem que l’única resposta sensata és (seguir) interessar- nos pel que fan els nostres fills i intentar aprendre (si és possible) el funcionament d’aquests nous artefactes al seu costat. Cal buscar espais comuns per poder compartir i generar una major complicitat intergeneracional. La por i la desconfiança no són bones conselleres per orientar un procés educatiu saludable. Ara ja sabem que la prohibició taxativa d’aquestes tecnologies pot resultar contraproduent i pot accentuar (encara més) la desconfiança entre pares i fills.